28/1/09

Monográfico: La rubia absurda y los 40 principales.

1. Había una vez una rubia mojigata que tenía un grupo de música.
2. Tras un periodo de éxito y reconocimientos en forma de premios, surgieron las primeras rencillas entre los miembros de la banda. Así, la rubia ñoña, decidió que era el momento ideal para emprender su carrera en solitario ya que se sentía agobiada entre tanto macho.

3. Para sacar jugo a todo su talento se rodeó de los mejores expertos del panorama musical español actual:




4. Del proceso de composición surgieron versos tan inspirados y elaborados como aquel que dice:
“Quiero ser un emigrante de tu boca delirante”.

A continuación, y como no podemos proyectar los acordes de tan magna creación por temor a que Ramoncín se presente y nos dé por culo (en el sentido metafórico), representamos en este elaborado gráfico lo que nos quería transmitir con sus palabras la pánfila de cabellos dorados:



5. La letra no tenía ningún sentido, no olvidemos que había surgido de las mentes de una rubia repelente y un simio, pero aún así la fama y el reconocimiento del público no tardaron en llegar. Vendió millones de discos y recaudó el dinero suficiente como para idear un nuevo disco repleto de poesía y sentimiento.
El caso de la cantautora cursi nos sirvió para descubrir cómo se gesta un éxito de las radio-fórmulas:




6. Como los jefes de las grandes discográficas tienen el don divino de identificar el talento, uno de los más poderosos (el responsable de Chony Entertainment) propuso a los monos (que hasta entonces habían trabajado a la sombra de las grandes estrellas) que prepararan un álbum propio:



7. Candy (conocido así por su adicción a las gominolas y los palotes de fresa) y Cucas (cuyo nombre venía de la multitud de garrapatas que habitaban en su cuerpo) fueron un pelotazo rotundo, pero el dúo se disolvió tras una violenta disputa por un plátano. Algo así como lo que ocurrió con las Azucar Moreno y Ella Baila Sola.



7 comentaris:

Josep ha dit...

És una pena que l'Enderrock i les altres revistes musicals (en el sentit més ampli possible) estiguin passant una crisi salvatge, perquè vostè hi podria escriure una calúmnia d'opinió de referència.

(he dit "calúmnia" o "columna" d'opinió)

sr. manel ha dit...

Es que tenir de fil musical "Los 40principales" m'esta contaminant (més) d'absurditat el meu cervell. El meu gran somni seria que em contractés la revista 40 per poder conèixer en Frank Blanco i dir-li a la cara lo monger que es. Bé, suposo que al passar per la porta dels 40 també em tornaria monger i tindriem la tipica conversa monger.

iaiapunkarra ha dit...

Molt bo, Manel!!
Ara bé, has pensat que amb aquest post tu mateix t'estàs reduint un 80% les possibilitats de tenir lectores femenines?

Haller ha dit...

Genial!!! li està agafant un puntet a açó del paint que m'encanta.

Per cert, sabem si existeix encara algun programa de l'estil !"del cuarenta al uno" en televisió?
Estaría bé fer parodia

sr. manel ha dit...

Sra. Iaia punkarra, pues no ho havia pensat... de fet no penso res del que escric per aquí. Gracies pel consell, però només feia referència a una representant del gènere femení (la vocalista de la Oreja de Van gogh, totes les demés són dignes d'admirar (Pilar Rahola al marge).

Sr. haller! SI que existeix del 40 al 1. De fet jo puc gaudir dels canals digitals 40 tv i 40 latino, aixi puc veure el rostre d'aquells que surten per la radio. Depén de qui surt (Tony AGuilar, Frank Blanco) em poso a insultar a la tele com fan les iaies (les no punkarres).
Si es podria fer una parodia, però crec que ridiculitzar coses ridicules es complicat...

Markutis ha dit...

La Oreja de Van Gogh no s'haurien d'haver separat mai. Ara tenim dos grups de merda en comptes d'un. A més, així com quan es van separar Martes y Trece o Cruz y Raya es va saber de seguida quin dels dos tenía més talent i l'altre va caure en l'oblit, d'aquests vascos em fot igual de fàstic la banda que la cantant. La seva música, units o per separat, és com la d'una orquesta de festa major amb Maritrini de cantant i lletres de Rebelde Way.

sr. manel ha dit...

Sr. Markutis, qui diu la Oreja de Van gogh diu qualsevol altre grup/ cantant. Fa ràbia quan surten a la tele i diuen alguna de les frases següents:

- Han sigut dos anys de treball intens.
- Es un disc molt personal.
- L'hem enregistrat als estudis dels Beatles.
- Ha col·laborat un guitarrista d'un grup americà famós.
- Hem hagut de fer el videoclip a Nova York perquè s'ajustava a la temàtica de la canço.

Algu hauria d'investigar què pot suposar realment enregistrar un disc. Per això el meu grup favorit son els Mojinos Escozios, que treuen un disc a l'any (amb més de les 10 cançons de torn), amb tots els videoclips, amb fotos...